La puntuació i Marcel Proust

Jo pensava que la gent del Partit Popular del meu poble no tenia la menor idea de com posar punts i comes a un text… Després de llegir a Proust, pense que haig de ser jo qui no en sap de puntuar:

" (…) quise echar una ojeada a "Le Figaro", proceder a ese acto abominable y voluptuoso que se denomina "leer el periódico", y gracias al cual todas las desgracias y cataclismos del universo durante las últimas veinticuatro horas, las batallas que han costado la vida a cincuenta mil hombres, los crímenes , las huelgas, las bancarrotas, los incendios, los envenenamientos, los suicidios, los divorcios, las crueles emociones del político y del actor, transmutadaspara nuestro uso personal, para nosotros, a quienes no nos interesa realmente, en un regalo matinal, se relacionan, de una fomra particularmente excitante y tónica, a la recomendable ingestión de unos tragos de café con leche."

Ara, agafem aire i ens qüestionem: "Si Josep Pla alçara el cap … ?" 



2s comentaris

Poc a poc

A València quan fa núvol no hi ha llum !!!  ARRGGG



Comentaris tancats a Poc a poc

Bésame tonto…

Espe Aguirre i Paco Camps en actitud amorosa... mmmmmm
De vegades veig… coses…

Ferdinand et Marianne
Déjà vus, amors impossibles i… massa temps sense escriure…



5s comentaris

Emo vs. Punk & Dark


No comment:


Per a quan una així contra els Techtoneros !!!

2s comentaris

Rendez-vous… ràpidament


Ací un curt setenter de l’intrèpid a la par que suicida Claude LelouchCinema-verité del bo: una ràpida visita a Paris, a tota òstia a bord del seu Mercedacos (que no Ferrari, com diu per ahí…). Veurem passar l’Arc du Triomphe, Concorde, el Louvre, l’Opera Garnier i alguna coseta més, molta temeritat, molt de semàfor en roig i sortides infraccions… Bon voyage !!!

Comentaris tancats a Rendez-vous… ràpidament

De llum i d’ombra

No hi ha llum com la de Paris
enlloc.
Platejada i opulenta, retallada i apocada, però. Per poc no es deixa
veure més que aprofitant algun forat que els núvols no han sabut ben tancar. A
esquitxos, la llum es cola a torrents als intersticis d’una implacable coberta
nuvolosa. L’ambient devé vaporós i diàfan. No hi ha, aleshores, lloc per a
lirisme cap. No hi ha, a la ciutat de la llum, dolça amor, ni blanca amistat,
ni verda esperança: No hi ha matís. Tot és explosió dels colors, exaltació
rigorosa i tosca de les impressions visuals que devé severs i despietats els esperits.

Coucher du soleil à Paris
 
A diferència de la llum lletosa
del sud, que actua com un vel i assossega les ànimes, l’argentada claror de
Paris enerva. Manca la llum de la sesta, quan grogeja el sol i esdevé polsós i
calcari, quan convida a les dolces passions. Lutècia manca de mitges tintes i
de clarobscurs. És impressionista… decididament impressionista. Es recrea, sempre
en excés, en reflexos a les cúpules i els sostres d’or, en espurnes daurades a
la superfície d’una tranquil·líssima Sena. Atabala, en fi, desborda i
sobreexcita les pupil·les.

Cal de vegades, per trobar la
calma, colar-se a quelcom temple gòtic, espais màgics que mai no manquen,
afortunadament, al cor europeu. Ací la llum i l’ombra es complementen,
atzarosament en aparença, jugant a l’excel·lència cromàtica. La llum anima i
acarona la retina esclatada en retrucs de vidriera. Les fredes columnes
floreixen, les fosques voltes es cobreixen de tapissos de llum enjardinats i l’ambient,
altrament tenebrós, es torna acollidor, atenuant-se la gelor natural de les
naus.

Saint Chapelle

Arribada la nit a Paris,
l’artificial llum taronjada i monocroma de les farola enrareix les formes
rectes i pures dels gruixuts bulevards. La contaminació lumínica és salvatge i
abusiva.
El cel sembla marinat, sense un sol estel, amb sort ornat d’una
temperada lluna blanquíssima. La nit és trista i inquietant a Paris. Espenta a
endinsar-se a cobert puix que, a fora, el cor encongeix i s’espanta.

La primavera ens ha regalat uns
pessics més de sol, però, tanmateix, per molt que s’ho propose, mai podrà la
llum de Paname igualar en tendresa a la valenciana. Allà, on les cendres reben
amb honors l’arribada de l’any (al calendari pagà que ens es propi), el sol
comença una nova i despòtica legislatura que sostindrà fins ben entrada la
tardor. Ací, mentrestant, continuarem furtant-li minuts al sol; buscant-lo i,
gairebé, perseguint-lo als estrips del mant de cendra que ens priva dels vitals
somriures dels cels blaus
i dels cors temperats.

*****
Estranyes nits a la vora de la Sena… 
La vora del Sena, la nit

Comentaris tancats a De llum i d’ombra

Dreyer és Paraula

Fent honor al seu tarannà escandinau, reflexiu i fosc, el cinema de Dreyer és, com el d’en Bergman, un profund tresor d’imatges en moviment. Asceta cristià, com en Bresson, les seues pel·lícules no es caracteritzen, com les del primer, pel gest, sino més aviat per la paraula. A Dreyer tot és verb i, sobretot, qüestió de fe: o es creu o no es creu. A Ordet, la seua obra més completa, la imatge devé Paraula i habita entre nosaltres… 

Des de la molt primitiva Praesidenten, Carl Theodor Dreyer deixa clara la seua passió mística per la imatge que, tot i muda, parla. Blade af Satans bog (Pàgines del llibre de Satan) és densa, crua, i descaradament bona, però millor encara és la preciosista La passion de Jean d’Arc, on el llenguatge mut frega la perfecció en una col·lecció de primers plans i un nivell de composició com ja no es veuen a sovint… Vampyr i Dies Irae el converteixen en un referent, ja del cinema sonor. Són obres misterioses que diuen molt més que no mostren. Gertrud és una joia; Ordet, un miracle.

Ordet

Ordet (La paraula) és una pel·lícula capital, de gran bellesa formal, d’indisolubles fons i traç, innovadora i radical en la seua simplicitat aparent. L’ambient purità, intransigent, de la campinya danesa serveix a Dreyer per contar una història de desafiament a la mort, al dolor i a la religió oficial, en la pell d’un boig que creu ser Jesucrist. Els moviments de la càmera són precissos, per força imperceptibles, són necessaris, matemàtics, naturals. No hi ha artifici, ni floritura, ni estetisme enmascarat. Tot ocorre com a un mirall, com a aquell de l’Stendhal. Els escenaris naturals, les cases d’adob i les estepes agitades pel vent, la doten d’un naturalisme auster i dolç. No és la seua intenció, però, el realisme, com queda clar en arribat el miracle (cinematogràfic i romanesc) de l’escena final. No és fàcil filmar un miracle sense que aquest resulte ridícul, coent o inverosímil. Dreyer, el dens, el sossegat, ho aconsegueix i dota a la resurecció final d’una carnalitat perfectament versemblant, torbant per igual espectadors creients i escèptics, convidant-los a predicar la seua Paraula. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de fe.

Comentaris tancats a Dreyer és Paraula

Le vent… encore

Aprofitant uns minuts de connexió furtats al molt estimable veí Bose, li done un poc de vida al diariet aquest que, per problemes de servidor, demenages i demés maldecaps ha restat un poc mort darrerament… Així, de pas, contente un poc als suicides que encara em demanen continuar amb el meu desbaratat bloggisme.

Comence per un comiat, potser ja el segon o el tercer, i que deuria més be ésser un à bientôt en vista del nostre ulterior destí nòmada… El camarada Manuel ens deixa, de nou, amb el seu inesgotable somriure com el millor recordatori del seu pas fugaç per aquestes terres i, és clar, pels nostres cors. Acostumats ja als adeus parcials, estalviarem moratlla literata i lacrimògena i ens limitarem a repetir incansablement un potent… BUONA FORTUNA PAISÀ !!!

Com sempre, i sempre tant per a be com per a mal, la ciutat de la llum continua oferint-nos una de cal i una altra de pitjor. Tot just com el seu oratge imprevisible: ara sol, ara plutja, ara fred, ara vent… Mentre, la malaltisa primavera torba, com cada any, a aquest "ferit del llenguatge". L’entrada al nou any pagà sempre m’ha sentat com un cop de puny a l’estòmac, és cert, però enguany ha estat poc menys que catàrquic… la pèrdua de les Falles m’ha enfermat més del que pensava… dolorosament han mancat l’olor de la pòlvora, els tocapilotes masclets i les masses embogides de la Plaça del Carme… Obviem més deixalles al text i continuem…

El vent, que ja sabem, bufa on vol, tot ho endú. L’insomni i l’arrítmia muten, es tornen en vitals taquicàrdies, nous reptes i apassionants horitzons de propers futurs. Només cal un petit esforç, un poc de deixar-se endur per la paraula, el gest prudent i adequat… et tout ira bien ! A la fi… Le vent nous portera !

 

Comentaris tancats a Le vent… encore

Viva Cuba !

Odio a los que creen que el ron sólo puede mezclarse con Coca-Cola…

Odio a los fascistas, a los demagogos y los victimistas.

Odio los periodicuchos reformistas que se las dan de progres.

CUBA RESISTE !

Y dicho esto y sin otro parecer que añadir, doy por buena esta entrada en lengua patria (a petición expresa…) y cierro con un enorme:

QUE VIVA CUBA !!!

(…libre, desde luego, como siempre ha sido)

[@more@]

Comentaris tancats a Viva Cuba !

Bresson i el sentiment tràgic de la vida

Quan Robert Bresson canvia d’estètica, la radicalitza i la teoritza, és quan esdevé un director únic que reinventa el Cinematògraf. L’aparell del dimoni dels Lumière, prop d’assolir la seua perfecció narrativa de mans de muts americans i soviètics, patí un molt terrorista atac de mans d’un bàrbar “visionari de les butxaques” que decidí afegir-ne una banda de so a les imatges en moviment. L’atemptat deixà tocada de mort la nova art sorgida del industrialisme noucentista, la condemnà a disfressar-se d’espectacle teatral, a enredar-se en la fantasia de l’Star System per sobreviure als nous cànons del gegant Hollywood. Així, demacrada i escanyolida, a punt de morir, la trobà el genial Bresson a la seua època.

Sense necessitat de ser grec, Bresson s’adonà ben prompte que el cinematògraf, tal com ho pensaren i nomenclaren els Lumière, era una tècnica, d’escriptura, de representació, doncs, i no de reproducció i d’imitació de la realitat. Bresson fa ús del cinematògraf com abans ho fera amb el pinzell. Els pintors feren la seua revolució artística desprès d’assolir la perfecció en la representació de la naturalesa al Renaixement. Els cineastes hagueren d’esperar a què un geni com Bresson, amb la seua estètica estricta i disciplinada, els enllumenara el camí de la modernitat fílmica. Per si fora poc, Bresson tingué temps d'aprofitar la dualitat de les imatges i els sons, els feu complementar-se, jugà al contrast i evità que l'un il·lustrara a l'altre: economitzà la narració.

Un condamné à mort s'est échapé

Ara mirem als seus temes: Al místic Bresson, l'antic pintor i fotògraf, li fa mal el seu present, és un indolent parisenc ferit per la vida i l’actitud epojé dels seus contemporanis. Un rossinyol valent que piula sota l'aixopluc del progrés, un bohemi amb ulls de Làzar i cabells d’arcàngel anunciador, l’estilisme i la planta dels clàssics i la dignitat polsegosa dels rebels rodamóns. Robert Bresson és un teòleg pur i absolut, l'antítesi de Buñuel, un esclau del cel que es busca a si mateix a través de Déu (o potser, com Unamuno, a Déu a través de si mateix). Esteta de la pobresa i la simplicitat, hauria estat poeta si el seu moralisme asceta no s’ho haguera impedit. Al lirisme del seus exercicis fílmics (que tenen molt d’exercicis espirituals) trobem una arrel tràgica, profundament teista, que te molt de diari de seminarista amb ànima estripada.

El mal i el be, a ses 13 obres, es disputen les ànimes dels seus models (no personatges, no actors) amb una ambigüitat que, més que objectivitat, és violenta anti-ortodòxia. Bresson escriu per a alumnes de catequesi: alhora els meravella i els escandalitza. És massa tradicional per als progressistes, massa heterodox per als reaccionaris, massa manifest per tothom i massa transparent. És eclèctic en un país rococó i creient en el país de la descreença.

el mestre Bresson

Ressuscita al rovellat cinematògraf i és pare espiritual de la purificadora Nouvelle Vague. La seua coherència, la unitat de la seua obra, és un crit de rebel·lia contra la corrent del teatre filmat exportada pels americans. Hi ha un sais-pas-quoi d’enigmàtic, un misteri que queda suspés als intersticis dels seus quadres en moviment, com l’aire a les pintures de Velázquez, un secret irrepetible, un preciosisme i una perfecció rítmica propers a allò diví que només es retroba en les obres d’altres genis com Bergman o Tarkovsky. És el batec intern de la seua religió: la recerca de la veritat en la vida i de la vida en la veritat.

***** 

PS: Fins fa poc pensava que Un condamné à mort s'est échapé era la millor pel·lícula d'aquest monstre… però després de descobrir L'argent, trobe que aquesta, la seua obra postrera, es troba a l'alçada de les grans obres d'art del segle, cinematogràfiques o no…

[@more@]

Comentaris tancats a Bresson i el sentiment tràgic de la vida