Quan Robert Bresson canvia d’estètica, la radicalitza i la teoritza, és quan esdevé un director únic que reinventa el Cinematògraf. L’aparell del dimoni dels Lumière, prop d’assolir la seua perfecció narrativa de mans de muts americans i soviètics, patí un molt terrorista atac de mans d’un bàrbar “visionari de les butxaques” que decidí afegir-ne una banda de so a les imatges en moviment. L’atemptat deixà tocada de mort la nova art sorgida del industrialisme noucentista, la condemnà a disfressar-se d’espectacle teatral, a enredar-se en la fantasia de l’Star System per sobreviure als nous cànons del gegant Hollywood. Així, demacrada i escanyolida, a punt de morir, la trobà el genial Bresson a la seua època.
Sense necessitat de ser grec,
Bresson s’adonà ben prompte que el cinematò
graf, tal com ho pensaren i nomenclaren els Lumière, era
una tècnica, d’escriptura, de representació, doncs, i no de reproducció i d’imitació de la realitat. Bresson fa ús del cinematògraf com abans ho fera amb el pinzell. Els pintors feren la seua revolució artística desprès d’assolir la perfecció en la representació de la naturalesa al Renaixement. Els cineastes hagueren d’esperar a què un geni com Bresson, amb la seua
estètica estricta i disciplinada, els enllumenara el camí de la modernitat fílmica. Per si fora poc, Bresson tingué temps d'aprofitar la dualitat de les imatges i els sons, els feu complementar-se, jugà al contrast i evità que l'un il·lustrara a l'altre:
economitzà la narració.
Ara mirem als seus temes: Al místic Bresson, l'antic pintor i fotògraf, li fa mal el seu present, és un indolent parisenc ferit per la vida i l’actitud epojé dels seus contemporanis. Un rossinyol valent que piula sota l'aixopluc del progrés, un bohemi amb ulls de Làzar i cabells d’arcàngel anunciador, l’estilisme i la planta dels clàssics i la dignitat polsegosa dels rebels rodamóns. Robert Bresson és un teòleg pur i absolut, l'antítesi de Buñuel, un esclau del cel que es busca a si mateix a través de Déu (o potser, com Unamuno, a Déu a través de si mateix). Esteta de la pobresa i la simplicitat, hauria estat poeta si el seu moralisme asceta no s’ho haguera impedit. Al lirisme del seus exercicis fílmics (que tenen molt d’exercicis espirituals) trobem una arrel tràgica, profundament teista, que te molt de diari de seminarista amb ànima estripada.
El mal i el be, a ses 13 obres, es disputen les ànimes dels seus models (no personatges, no actors) amb una ambigüitat que, més que objectivitat, és violenta anti-ortodòxia. Bresson escriu per a alumnes de catequesi: alhora els meravella i els escandalitza. És massa tradicional per als progressistes, massa heterodox per als reaccionaris, massa manifest per tothom i massa transparent. És eclèctic en un país rococó i creient en el país de la descreença.
Ressuscita al rovellat cinematògraf i és pare espiritual de la purificadora Nouvelle Vague. La seua coherència, la unitat de la seua obra, és un crit de rebel·lia contra la corrent del teatre filmat exportada pels americans. Hi ha un sais-pas-quoi d’enigmàtic, un misteri que queda suspés als intersticis dels seus quadres en moviment, com l’aire a les pintures de Velázquez, un secret irrepetible, un preciosisme i una perfecció rítmica propers a allò diví que només es retroba en les obres d’altres genis com Bergman o Tarkovsky. És el batec intern de la seua religió: la recerca de la veritat en la vida i de la vida en la veritat.
*****
PS: Fins fa poc pensava que Un condamné à mort s'est échapé era la millor pel·lícula d'aquest monstre… però després de descobrir L'argent, trobe que aquesta, la seua obra postrera, es troba a l'alçada de les grans obres d'art del segle, cinematogràfiques o no…
[@more@]
