Fent honor al seu tarannà escandinau, reflexiu i fosc, el cinema de Dreyer és, com el d’en Bergman, un profund tresor d’imatges en moviment. Asceta cristià, com en Bresson, les seues pel·lícules no es caracteritzen, com les del primer, pel gest, sino més aviat per la paraula. A Dreyer tot és verb i, sobretot, qüestió de fe: o es creu o no es creu. A Ordet, la seua obra més completa, la imatge devé Paraula i habita entre nosaltres…
Des de la molt primitiva Praesidenten, Carl Theodor Dreyer deixa clara la seua passió mística per la imatge que, tot i muda, parla. Blade af Satans bog (Pàgines del llibre de Satan) és densa, crua, i descaradament bona, però millor encara és la preciosista La passion de Jean d’Arc, on el llenguatge mut frega la perfecció en una col·lecció de primers plans i un nivell de composició com ja no es veuen a sovint… Vampyr i Dies Irae el converteixen en un referent, ja del cinema sonor. Són obres misterioses que diuen molt més que no mostren. Gertrud és una joia; Ordet, un miracle.
Ordet (La paraula) és una pel·lícula capital, de gran bellesa formal, d’indisolubles fons i traç, innovadora i radical en la seua simplicitat aparent. L’ambient purità, intransigent, de la campinya danesa serveix a Dreyer per contar una història de desafiament a la mort, al dolor i a la religió oficial, en la pell d’un boig que creu ser Jesucrist. Els moviments de la càmera són precissos, per força imperceptibles, són necessaris, matemàtics, naturals. No hi ha artifici, ni floritura, ni estetisme enmascarat. Tot ocorre com a un mirall, com a aquell de l’Stendhal. Els escenaris naturals, les cases d’adob i les estepes agitades pel vent, la doten d’un naturalisme auster i dolç. No és la seua intenció, però, el realisme, com queda clar en arribat el miracle (cinematogràfic i romanesc) de l’escena final. No és fàcil filmar un miracle sense que aquest resulte ridícul, coent o inverosímil. Dreyer, el dens, el sossegat, ho aconsegueix i dota a la resurecció final d’una carnalitat perfectament versemblant, torbant per igual espectadors creients i escèptics, convidant-los a predicar la seua Paraula. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de fe.
