No hi ha llum com la de Paris
enlloc. Platejada i opulenta, retallada i apocada, però. Per poc no es deixa
veure més que aprofitant algun forat que els núvols no han sabut ben tancar. A
esquitxos, la llum es cola a torrents als intersticis d’una implacable coberta
nuvolosa. L’ambient devé vaporós i diàfan. No hi ha, aleshores, lloc per a
lirisme cap. No hi ha, a la ciutat de la llum, dolça amor, ni blanca amistat,
ni verda esperança: No hi ha matís. Tot és explosió dels colors, exaltació
rigorosa i tosca de les impressions visuals que devé severs i despietats els esperits.
del sud, que actua com un vel i assossega les ànimes, l’argentada claror de
Paris enerva. Manca la llum de la sesta, quan grogeja el sol i esdevé polsós i
calcari, quan convida a les dolces passions. Lutècia manca de mitges tintes i
de clarobscurs. És impressionista… decididament impressionista. Es recrea, sempre
en excés, en reflexos a les cúpules i els sostres d’or, en espurnes daurades a
la superfície d’una tranquil·líssima Sena. Atabala, en fi, desborda i
sobreexcita les pupil·les.
Cal de vegades, per trobar la
calma, colar-se a quelcom temple gòtic, espais màgics que mai no manquen,
afortunadament, al cor europeu. Ací la llum i l’ombra es complementen,
atzarosament en aparença, jugant a l’excel·lència cromàtica. La llum anima i
acarona la retina esclatada en retrucs de vidriera. Les fredes columnes
floreixen, les fosques voltes es cobreixen de tapissos de llum enjardinats i l’ambient,
altrament tenebrós, es torna acollidor, atenuant-se la gelor natural de les
naus.
l’artificial llum taronjada i monocroma de les farola enrareix les formes
rectes i pures dels gruixuts bulevards. La contaminació lumínica és salvatge i
abusiva. El cel sembla marinat, sense un sol estel, amb sort ornat d’una
temperada lluna blanquíssima. La nit és trista i inquietant a Paris. Espenta a
endinsar-se a cobert puix que, a fora, el cor encongeix i s’espanta.
La primavera ens ha regalat uns
pessics més de sol, però, tanmateix, per molt que s’ho propose, mai podrà la
llum de Paname igualar en tendresa a la valenciana. Allà, on les cendres reben
amb honors l’arribada de l’any (al calendari pagà que ens es propi), el sol
comença una nova i despòtica legislatura que sostindrà fins ben entrada la
tardor. Ací, mentrestant, continuarem furtant-li minuts al sol; buscant-lo i,
gairebé, perseguint-lo als estrips del mant de cendra que ens priva dels vitals
somriures dels cels blaus i dels cors temperats.
