" (…) quise echar una ojeada a "Le Figaro", proceder a ese acto abominable y voluptuoso que se denomina "leer el periódico", y gracias al cual todas las desgracias y cataclismos del universo durante las últimas veinticuatro horas, las batallas que han costado la vida a cincuenta mil hombres, los crímenes , las huelgas, las bancarrotas, los incendios, los envenenamientos, los suicidios, los divorcios, las crueles emociones del político y del actor, transmutadaspara nuestro uso personal, para nosotros, a quienes no nos interesa realmente, en un regalo matinal, se relacionan, de una fomra particularmente excitante y tónica, a la recomendable ingestión de unos tragos de café con leche."

Ara, agafem aire i ens qüestionem: "Si Josep Pla alçara el cap … ?" 

Tweet

Tweet

Déjà vus, amors impossibles i… massa temps sense escriure…

Tweet

Tweet

Tweet

Cal de vegades, per trobar la
calma, colar-se a quelcom temple gòtic, espais màgics que mai no manquen,
afortunadament, al cor europeu. Ací la llum i l’ombra es complementen,
atzarosament en aparença, jugant a l’excel·lència cromàtica. La llum anima i
acarona la retina esclatada en retrucs de vidriera. Les fredes columnes
floreixen, les fosques voltes es cobreixen de tapissos de llum enjardinats i l’ambient,
altrament tenebrós, es torna acollidor, atenuant-se la gelor natural de les
naus.

Tweet

Des de la molt primitiva Praesidenten, Carl Theodor Dreyer deixa clara la seua passió mística per la imatge que, tot i muda, parla. Blade af Satans bog (Pàgines del llibre de Satan) és densa, crua, i descaradament bona, però millor encara és la preciosista La passion de Jean d’Arc, on el llenguatge mut frega la perfecció en una col·lecció de primers plans i un nivell de composició com ja no es veuen a sovint… Vampyr i Dies Irae el converteixen en un referent, ja del cinema sonor. Són obres misterioses que diuen molt més que no mostren. Gertrud és una joia; Ordet, un miracle.

Ordet (La paraula) és una pel·lícula capital, de gran bellesa formal, d’indisolubles fons i traç, innovadora i radical en la seua simplicitat aparent. L’ambient purità, intransigent, de la campinya danesa serveix a Dreyer per contar una història de desafiament a la mort, al dolor i a la religió oficial, en la pell d’un boig que creu ser Jesucrist. Els moviments de la càmera són precissos, per força imperceptibles, són necessaris, matemàtics, naturals. No hi ha artifici, ni floritura, ni estetisme enmascarat. Tot ocorre com a un mirall, com a aquell de l’Stendhal. Els escenaris naturals, les cases d’adob i les estepes agitades pel vent, la doten d’un naturalisme auster i dolç. No és la seua intenció, però, el realisme, com queda clar en arribat el miracle (cinematogràfic i romanesc) de l’escena final. No és fàcil filmar un miracle sense que aquest resulte ridícul, coent o inverosímil. Dreyer, el dens, el sossegat, ho aconsegueix i dota a la resurecció final d’una carnalitat perfectament versemblant, torbant per igual espectadors creients i escèptics, convidant-los a predicar la seua Paraula. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de fe.

Tweet

Comence per un comiat, potser ja el segon o el tercer, i que deuria més be ésser un à bientôt en vista del nostre ulterior destí nòmada… El camarada Manuel ens deixa, de nou, amb el seu inesgotable somriure com el millor recordatori del seu pas fugaç per aquestes terres i, és clar, pels nostres cors. Acostumats ja als adeus parcials, estalviarem moratlla literata i lacrimògena i ens limitarem a repetir incansablement un potent… BUONA FORTUNA PAISÀ !!!

Com sempre, i sempre tant per a be com per a mal, la ciutat de la llum continua oferint-nos una de cal i una altra de pitjor. Tot just com el seu oratge imprevisible: ara sol, ara plutja, ara fred, ara vent… Mentre, la malaltisa primavera torba, com cada any, a aquest "ferit del llenguatge". L’entrada al nou any pagà sempre m’ha sentat com un cop de puny a l’estòmac, és cert, però enguany ha estat poc menys que catàrquic… la pèrdua de les Falles m’ha enfermat més del que pensava… dolorosament han mancat l’olor de la pòlvora, els tocapilotes masclets i les masses embogides de la Plaça del Carme… Obviem més deixalles al text i continuem…

Tweet

Odio a los fascistas, a los demagogos y los victimistas.

Odio los periodicuchos reformistas que se las dan de progres.

Y dicho esto y sin otro parecer que añadir, doy por buena esta entrada en lengua patria (a petición expresa…) y cierro con un enorme:

QUE VIVA CUBA !!!

(…libre, desde luego, como siempre ha sido)

[@more@]

Tweet

Sense necessitat de ser grec, Bresson s’adonà ben prompte que el cinematògraf, tal com ho pensaren i nomenclaren els Lumière, era una tècnica, d’escriptura, de representació, doncs, i no de reproducció i d’imitació de la realitat. Bresson fa ús del cinematògraf com abans ho fera amb el pinzell. Els pintors feren la seua revolució artística desprès d’assolir la perfecció en la representació de la naturalesa al Renaixement. Els cineastes hagueren d’esperar a què un geni com Bresson, amb la seua estètica estricta i disciplinada, els enllumenara el camí de la modernitat fílmica. Per si fora poc, Bresson tingué temps d'aprofitar la dualitat de les imatges i els sons, els feu complementar-se, jugà al contrast i evità que l'un il·lustrara a l'altre: economitzà la narració.

Ara mirem als seus temes: Al místic Bresson, l'antic pintor i fotògraf, li fa mal el seu present, és un indolent parisenc ferit per la vida i l’actitud epojé dels seus contemporanis. Un rossinyol valent que piula sota l'aixopluc del progrés, un bohemi amb ulls de Làzar i cabells d’arcàngel anunciador, l’estilisme i la planta dels clàssics i la dignitat polsegosa dels rebels rodamóns. Robert Bresson és un teòleg pur i absolut, l'antítesi de Buñuel, un esclau del cel que es busca a si mateix a través de Déu (o potser, com Unamuno, a Déu a través de si mateix). Esteta de la pobresa i la simplicitat, hauria estat poeta si el seu moralisme asceta no s’ho haguera impedit. Al lirisme del seus exercicis fílmics (que tenen molt d’exercicis espirituals) trobem una arrel tràgica, profundament teista, que te molt de diari de seminarista amb ànima estripada.

El mal i el be, a ses 13 obres, es disputen les ànimes dels seus models (no personatges, no actors) amb una ambigüitat que, més que objectivitat, és violenta anti-ortodòxia. Bresson escriu per a alumnes de catequesi: alhora els meravella i els escandalitza. És massa tradicional per als progressistes, massa heterodox per als reaccionaris, massa manifest per tothom i massa transparent. És eclèctic en un país rococó i creient en el país de la descreença.

Ressuscita al rovellat cinematògraf i és pare espiritual de la purificadora Nouvelle Vague. La seua coherència, la unitat de la seua obra, és un crit de rebel·lia contra la corrent del teatre filmat exportada pels americans. Hi ha un sais-pas-quoi d’enigmàtic, un misteri que queda suspés als intersticis dels seus quadres en moviment, com l’aire a les pintures de Velázquez, un secret irrepetible, un preciosisme i una perfecció rítmica propers a allò diví que només es retroba en les obres d’altres genis com Bergman o Tarkovsky. És el batec intern de la seua religió: la recerca de la veritat en la vida i de la vida en la veritat.

***** 

PS: Fins fa poc pensava que Un condamné à mort s'est échapé era la millor pel·lícula d'aquest monstre… però després de descobrir L'argent, trobe que aquesta, la seua obra postrera, es troba a l'alçada de les grans obres d'art del segle, cinematogràfiques o no…

[@more@]

Tweet