Paris és massa gran per descriure-la i concentrar-la en uns quants paràgrafs, però es presta a unes quantes generalitats retòriques. És, hui, una entitat social que concentra els vicis i les virtuts dels organismes multicel·lulars, complexos i heterogenis, les intrínseques contradiccions dels éssers vivents i la vehemència de les formes de vida dotades de consciència. Les dos ribes de la dòcil serpent Sena marquen i separen cosmovisions infinites, confrontades, dins els laberints i amagatalls dels seus arrondisements. A Paris es troben mons oposats, irreconciliables i autògens, cadascun dels quals prega la seua ressenya exclusiva i particular (potser més avant, de moment les generalitats).
Aquesta diversitat dels seus racons i les seues gents, tanmateix, en comptes d’actuar com una empenta vitalitzadora i enriquidora de la vila, lluny de promoure un intercanvi humà profund i profitós, sembla tenir un efecte dolent al si de l’esperit col·lectiu. Els parisencs semblen confosos, desconcertats i torbats en les seues ànimes ciutadanes, atabalats dins una voràgine metropolitana que els depassa, atrapats dins una corrent que els remolca envers un món cada cop més assortit i banal. Ara, que ja no tenen a Santa Genoveva per donar-los ànims, sembla que l’utòpic lema de la seua nació els rellisca de les mans. L’omnipresent Liberté – Égalité – Fraternité s’enderroca hui a cops de progrés i d'impersonal civisme.
L’envellida Lutècia, fatigada i renegada del seu passat boig i avantguardista, es conforma ja amb poc més que no siga conservar el rang de ciutat-patrimoni: un escenari per a turistes. Fa, hui, cara de parc temàtic fantasmagòric, de vetusta mansió farcida d’espectres, d’aparicions que representen una esperpèntica tragicomèdia als decorats, ja desgastats i cada cop més coents, d’una pretèrita i esplendorosa jovenalla. Paris és l’emblemàtic Hôtel National des Invalides: un immens i resplendent rebost, farcit de marbre roig i rematat amb enlluernadora cúpula d’or. Una closca brillant, però buida, destinada exclusivament a custodiar el cadàver de la seua glòria passada.
I be, ja poden alguns encollonar-se en nomenar-la “ciutat més encisadora del món”. Ciutat, diuen… açò no és ciutat puix que no té res de cívic ni d’humà. Té més de centre comercial que de polis. Un pel de ciutat-museu, quan s’escau. Ville, diuen… i jo dic… cendrer d’esperits més be!
*****
Arribat, à nouveau, a aquest punt funest i apocalíptic que assalta sovint els meus textos, determine que c’est fini pour aujourd’hui… i a veure si un d’aquestos dies em dona per escriure una entrada positiva i vitalista, collons, que tant de pessimisme literari no ha d’acabar més que en suïcidi retòric… aisss què depriment és buscar pis a Lutècia !!!
[@more@]
)
_01.jpg/800px-Playa_de_la_Malvarrosa_(Valencia)_01.jpg){kind=link}
